18 de septiembre de 2010

skyline litoral de Barcelona

Tenim un nou valor en la fesomia de la nostra ciutat. Ho podem veure pujant al castell de Montjuïc o bé passejant pel port. Es el perfil marítim que ja identifica la ciutat quasi bé com la Sagrada Familia o el Tibidabo. Son els gratacels de Diagonal Mar, les torres Mapfre i hotel Arts a la Vila Olímpica, l´hotel Vela i el World Trade al Port Vell i en el passeig cap als molls de càrrega i creuers les enormes escultures metàliques ´"Ones" d´Andreu Alfaro. Crec que n´hi ha una més al final del dic, damunt l´aigua. Tot això en contrast amb l´estatua de Colón, l´esglèsia de la Mercè, els edificis de Correus, Drassanes, Aduanes i les cistelles del telefèric. Una ciutat d´arrels i cosmopolita. Molt maca.

Barceló

Miquel Barceló es el responsable de mi interés por el arte contemporáneo. Hace años , quizás diez y gracias al eco mediático de una exposición suya en la Casa de la Caritat, me acerqué a ver qué era aquello. Era una tarde cálida de primavera, creo. Iba sola y ya me impactó la cantidad de personas que subían las escaleras. Al entrar en la primera sala un enorme lienzo de colores terrosos, llenos de sol, árido, con personales pequeños , perdidos, oscuros, me impresionaron y ya luego el magnetismo fue total. No sé qué encontré ni sabría definir qué sentí, pero estar en contacto con el arte contemporáneo, visitar exposiciones, ha sido una normalidad en mi vida. Me ha llenado , me calma y aunque a veces nos distanciamos si el espíritu lo indica, al poco tiempo lo echo en falta, como a los buenos amigos. No falla.
De las dos exposiciones que hay actualmente en Barcelona, la del Arts Santa Mónica, quizás es más profunda porque indaga en el desarrollo del artista, pero a mi la que me gusta es la de Caixaforum, que ofrece Barceló a raudales, excesivo, matérico, humano. Vital.
No voy a acompañar el comentario con imágenes de sus obras. Hay que ir a verlas. Aquí voy a poner imágenes de luz y color , la cara amable de este verano que se va y no sé si lo voy a extrañar.

16 de mayo de 2010

exposicions

M´ha agradat molt la exposició que hi ha a la galeria Carles Taché . Es del fotògraf vigatà Manel Esclusa. Un joc de realitat i ombra. També val la pena passar per la Eude a pocs metres al carrer Consell de Cent, on hi ha una bona exposició de gravats, en especial tota la meva admiració per la Carme Aguadé , artista de més de noranta anys, amb una extraordinària vitalitat que reflexa enn les seves últimes obres. I dues notícies de dues amigues, la Pilar Bamba prepara exposició de gravats durant el mes de maig al CC Barceloneta i la Sofia Buxó pel juliol a la galeria Sargadelos.

23 de abril de 2010

La Garrotxa, primavera i volcans

La Garrotxa , que significa "tierra rojiza" es una comarca de la provincia de Girona. En primavera está espléndida . Verdes con grandes manchas de amarillo de los campos de colza , rodeados por los volcanes, el Cruscat, el Montsacopa, el Montnegre, el Sta Margarita, entre otros, que pasarían desapercibidos a primera vista, pues son montañas llenas de vegetación, a no ser por los cortes que nos permiten apreciar la cara interna , con los estratos claramente diferenciados y la tierra negruzca y fértil de las laderas que vemos cuando nos acercamos.
Es una zona con frecuente actividad volcánica aunque afortunadamente la mayoria de las veces no lo percibimos. Sí los perros, que cuando quieren subir a las partes altas de las casas o el campo es que están notando el movimiento en el interior de la tierra.
Contrastado todo con el azul limpio e intenso del cielo , es un espectáculo para los sentidos.
La capital es Olot , población de 35.ooo habitantes, donde podemos degustar productos de la zona, las patatas de Olot, rellenas de carne , buenísimas y las judías blancas menudas "del ganxet" de sabor incomparable por la riqueza del suelo volcánico.
También se elaboran buenos chocolates y embutidos y una curiosidad, Olot hasta finales del siglo pasado fue el gran taller de esculturas religiosas que no sólo se encuentran en todo el territorio español sino también en el extranjero.
Para digerir todo esto por la tarde podemos hacer una buena caminata por el enorme bosque de hayas, "la fageda d´en Jordà" y llegar hasta los volcanes. La dificultad del recorrido se puede escoger en función del grupo o las ganas.
La mejor época es el otoño pues es cuando la gama de ocres y rojos luce en todo su esplendor.
Este año a tan sólo un mes de las últimas nevadas, parece que la primavera aún no había llegado y las hayas se mostraban secas.
El silencio, el rumor del bosque y las enormes raíces de algunos árboles te hacen sentir cercano a la tierra. Nos abrazamos a los troncos y nos llenamos de energía.

15 de marzo de 2010

barri sants Just i Pastor

He de reconèixer que tot i que sovint passejo pel barri gòtic i soc de Barcelona, mai havia passat pel barri del sants Just i Pastor. Està situat entre la via Layetana i la part de darrera de l´ajuntament. Pujant pel carrer de Jaume I quan arribem a l´alçada de la plaça del Rei, agafem el carrer de l´esquerra , carrer Dagueria, ( les dagues barcelonines tenien molta fama ) caminem 100 metres i arribem a la plaça de Just i Pastor, on hi ha l´església dedicada als nens germans madrilenys màrtirs dels emperadors romans i que es una de les més antigues de la ciutat. En els carrers dels voltants hi han varis palaus inicialment medievals i que van anar adequant-se al pas dels temps , amb decoracions rococó, S XVIII i XIX. Palau Requesens, Palau dels Lledó i el Palau Moxó, l´únic que segueix habitat per descendents dels marquesos i que actualment es pot visitar i fins i tot llogar per grans esdeveniments.
No cal dir que la sorpresa va ser gran doncs només coneixia els palaus gòtics de carrer Montcada, fantàstics amb els seus patis interiors d´on arrencan les escales magnífiques que portaven al pis principal.
El recorregut el vem fer amb un bon guia que ens explicà que alguns dels palaus del barri de Just i Pastor estàn edificats sobre l´antiga muralla romana , que per la seva amplada i fortalesa de fonaments ho permetia . Per la banda sud de la muralla sortiem cap al port . Una de les portes encara es pot veure dins l´edifici del Pati LLimona , avui centre cultural i cívic i una petita capella , avui en obres, dedicada a sant Cristòfol, patró dels traginers, antics conductors de mercaderies i carruatges.
Tots els palaus tenien estrcutura similar, amb portes amb arcs importants i dos o tres pisos, el primer de més alçada que el segon , doncs es on vivien els senyors . Els palaus medievals no tenien balcons, sinò finestres i en els segles posteriors es van afegir, per això alguns arcs estàn com tallats per la balconada.
I curiositats de l´esglèsia , en el pòrtic hi ha una imatge de la Moreneta. Segons la llegenda en aquesta zona s´hi trobava la primera comunitat cristiana que va rebre la visita de Sant LLuc, que havia conegut la Verge. Ell l´havia dibuixat i per tant aquesta imatge podria ser la que més s´acosta a la de la mare de Déu.
En l´interior s´hi troba una capella molt interessant tant pel retaule (es pot veure il-luminat) com perque alli hi resaven els combatents en els judicis de Déu el dia abans de la lluita i també perquè durant segles s´hi feia la lectura de les últimes voluntats de barcelonins morts lluny de la ciutat i que llegides davant l´ altar i en presència de notari, tenien valor legal .Fa pocs anys la Generalitat va anul-lar aquesta gràcia.
Un dissabte diferent.

8 de marzo de 2010

Reapertura de la Fundació Tàpies "Obrim"

Como era de preveer las jornadas abiertas al público de este fin de semama han sido un éxito y aquí en Barcelona hemos cumplido con el ritual de acudir allá donde nos llaman desde los medios y sobre todo si huele a contemporáneo. La remodelación de la sede de la Fundació en el antes edificio modernista de la editorial Montaner ha quedado muy bien, un espacio muy amplio, diáfano. La biblioteca sigue siendo un lugar muy acogedor y con la fama de poseer un buen fondo editorial de arte contemporáneo. La exposición de la colección personal de objetos de arte de Tàpies me ha dado una visión nueva del artista como amante del arte, ecléctico pero conceptual, conciso. Las obras de Tàpies divididas en dos espacios expositivos, planta inferior las de los últimos veinte años y las anteriores en el piso superior, o gustan o no. No soy especialista pero me gustan, porque son diferentes , arriesgan, ....que parecen muy fáciles de hacer....pues hay que lanzarse y hacerlas!. Y tener una vida interior para imaginarlas. En la cola esperando entrar, se oían comentarios de si su estilo no era del todo original, que habían referentes de su obra, de si había estado muy bien apoyado, todo puede ser, pero es una figura de nivel internacional e incansable se muestra al lado de sus obras y trabajando. Yo también fui de las que hizo un buen rato de cola, ....para ser de las primeras...

Arte contemporáneo en un palacio rococó

La redecoración del palacio del S XVIII que los príncipes herederos de Dinamarca están ultimando para mudarse a vivir en breve en el complejo arquitectónico real de Amalienborg en el centro de Copenhagen, me ha parecido audaz y con un resultado sorprendente. Es un reportaje que aparece en el número 3423 de la revista Hola . Aparte de renovar todos los suelos con parquet de madera blanca de pino alemán que da una sensación de limpieza y calidez, han hecho una apuesta muy valiente al solicitar a reconocidos artistas daneses que pinten los muros de los salones, despachos y habitaciones , de forma acorde con su estilo y respetando el significado de los lugares y de los futuros habitantes del palacio.
El resultado es una maravilla, pues el colorido es inusual en este tipo de entornos, los temas escogidos reflejan una visisón actual del mundo y sin duda van a ser una herencia muy real e ilustrativa del concepto artístico actual.
Claro está que no ha habido estrecheces económicas en el presupuesto , pero a su favor está que han demostrado ser valientes en una propuesta acorde con los tiempos . Cuanto más lo miro, más me gusta.